Algunes notes en motiu dels 50 anys de l’Institut Pere Vives Vich d’Igualada

Algunes notes en motiu dels 50 anys de l’Institut Pere Vives Vich d’Igualada

Divendres 31 de maig de 2019

 

Bon vespre a tothom.

Les meves primeres paraules han de ser d’agraïment i de felicitació. Agraïment perquè els responsables de l’institut i el grup de persones que han organitzat la commemoració dels 50 anys de l’Institut, em van demanar que digués algunes coses en l’acte d’avui. I felicitació perquè la commemoració dels 50 anys és una ocasió efectivament per celebrar-ho, i sobretot, és una oportunitat per tal que entre tots plegats, reflexionem col·lectivament sobre què ha estat i què ha representat per a tots nosaltres aquest Institut.

També us volia dir que, al costat de l’agraïment, us confesso que vaig tenir una certa sorpresa, perquè m’he preguntat reiteradament des de finals de gener per què em van fer a mi aquest encàrrec, quan penso que moltes altres persones podrien ser ara aquí al meu lloc, i potser amb més i millors motius que no pas jo. La sorpresa es va incrementar quan l’encàrrec no va anar acompanyat de cap indicació concreta.  Davant d’aquesta situació marcada per una petició a la que no vaig saber dir que no, i sense pautes concretes que m’indiquessin quines eren les intencions dels organitzadors,  he trenat una intervenció que no vol ser ni un recull històric, ni una anàlisi rigorosa del paper que ha jugat l’institut a la ciutat d’Igualada durant aquests 50 anys. De fet és un recull de sentiments, de reflexions i de vivències que es situen a la cruïlla de la meva experiència personal, durant molts anys compartida amb moltes persones pertanyents a la comunitat que és l’institut, molts dels quals sou ara aquí, en aquesta sala Andrés Calvo, i de les meves idees prèvies sobre quin paper juga i ha de continuar jugant l’ensenyament públic en una ciutat com Igualada i en un país com el nostre.

Per fer-ho, m’he recolzat sobretot en les meves experiències personals i en els meus records, però també he repassat la conferència que l’Anna Vaqués va fer al saló de sessions  de l’ajuntament el dijous dia 18 d’agost de 1994, en el marc de la festa major, sobre l’evolució de l’ensenyament secundari a Igualada, l’article de la Maria Enrich publicat al darrer número de la Revista d’Igualada (“Cinquanta anys de l’Institut Pere Vives Vich. Crònica sentimental en quatre etapes”), i l’exposició que  sobre els 50 anys de l’institut es va fer a la Biblioteca Central al gener i febrer d’enguany.

Parlaré de quatre punts i faré una consideració final

 

1. Un centre educactiu.

Una obvietat: a l’institut com a tota escola, com a tot centre educatiu, el que s’hi fa és ensenyar i aprendre. Aquí ens hi hem trobat professors, alumnes, pares i mares i personal de serveis;  hem conviscut alguns anys de la nostra vida al voltant del binomi ensenyar i aprendre. Molts dels ensenyants que hem passat per aquesta casa varem aprendre a ensenyar aquí. Altres ja venien “ensenyats” d’altres centres. Vull dir algunes paraules sobre la tasca d’ensenyar, sobre  què ha representat per a mi ensenyar. No vull fer, evidentment, cap tractat sobre educació, sinó que prefereixo compartir amb vosaltres què ha significat per a mi ensenyar: vull expressar alguns sentiments que jo he tingut al llarg de l’exercici d’una professió en la que, a més d’ensenyar, he après molt.

No diré cap tonteria si afirmo que aquí a l’institut el professorat hem compartit la nostra feina amb molts altres mestres, ja que l’educació és fonamentalment una tasca d’equip. Hem fet la nostra feina amb persones treballadores, voluntarioses, obertes als reptes, a innovar, a adaptar-se als canvis. Amb altres mestres dels que jo he après molt. Tinc molt presents els meus primers anys, potser els que se m’han quedat més gravats a la memòria. Els anys de major inseguretat; els anys durant els quals vaig aprendre més, de vegades de forma tempestuosa.

Hem compartit la nostra feina amb persones que han estat el mestre que acompanya, que educa, el mestre que es converteix en referent, com a persona adulta, per a adolescents, alumnes que estan en procés de construcció de la seva personalitat, i en un moment en què els pares són qüestionats de forma accelerada al mateix ritme en què s'afiancen els trets de la seva pròpia personalitat i en què el grup d'amics i l’entorn cada vegada tenen més pes.

Hem volgut ser els mestres que són una porta oberta a nous móns, a noves tecnologies i a nous aprenentatges. Els mestres que són una veu escoltada, orientadora cap al futur de cada adolescent.

Els mestres que han dialogat de forma continua amb les mares i els pares per contribuir a trobar el camí de cada un dels seus alumnes.

Ens hem trobat al claustre amb el mestre que per la raó que sigui, ha estat decisiu en la nostra evolució professional, que ens ha ajudat en la nostra sorprenent i de vegades esgotadora tasca de mestre.

Tots hem volgut ser els mestres, en fi, que es senten orgullosos de la seva feina, de treballar amb persones, i que té com a característica fonamental no donar mai per perdut a ningú, no deixar mai ningú per inútil ni per impossible, tot i que no vegin els resultats a curt termini, i que potser no arribin a veure mai on ha arribat aquell adolescent, avui adult, en el seu futur com a persona, com a ciutadà.  Això és el que queda, és el que a mi em queda, de la nostra tasca com a mestres, d’aquesta tasca que hem portat a terme en aquestes parets i en aquesta casa.

Però alhora hem de reconèixer que no ha sigut una tasca fàcil. Tot això que he dit no ens amaga les dificultats  que hem tingut cadascú de nosaltres, els professors; per començar, les nostres pròpies limitacions com a mestres; però alhora hem experimentat que les relacions amb els nostres companys no sempre són una bassa d'oli i hem viscut divisions i enfrontaments  als claustres,  moltes vegades la comprensió i la col·laboració entre els pares i els ensenyants no és com l'havíem desitjat. De vegades no ens hem entès prou bé amb l’equip directiu. També la relació amb els alumnes requereix un esforç constant , uns alumnes  dels quals ens separa cada vegada més  no solament l'edat, sinó també els contextos i entorns socials, tecnològics i ètics i morals.

Però el nostre ADN com a ensenyants ha estat i és fer veure i compartir el caràcter i el valor educatiu de les dificultats que ens trobem en el dia a dia. Aquest és el nucli de l’educació, del procés de maduració que tota persona té en el seu pas d’adolescent a persona adulta.

A l’institut, durant aquests 50 anys, hem viscut la transformació de passar de ser una estructura educativa elitista, elitista en el sentit que hi acudien pocs alumnes i seleccionats, a ser un centre d’ensenyament obligatori.  Aquesta transformació no va ser un canvi que va patir només  l’institut Pere Vives Vich de forma aïllada, sinó que va ser  fruit d’un gran canvi social que va revolucionar l’educació  a partir de l’afiançament de la democràcia al nostre país, que va comportar l’accés per part de tothom, de tots els sectors de la població, a l’ensenyament obligatori. Aquesta transformació va comportar no poques tensions i va requerir una necessària adequació del centre a les noves necessitats i a un alumnat diferent del de quan al batxillerat hi accedien poques persones. La tasca de l’ensenyant se’n va veure afectada, i no va ser fàcil l’adaptació.

 

2. La diversitat del professorat

Recordo que un dels temes de discussió permanent (ignoro si això continua sent així actualment) era si era positiu que hi haguessin molts professors de fora. És ben cert que per portar a terme un projecte educatiu seriós i coherent, és necessari la consolidació d’equips de docents que es coneguin, que sàpiguen treballar en equip i que marquin pautes i maneres de fer en la tasca educativa. A les primeres etapes de l’Institut, hi havia una part important del professorat que canviava si no cada any, cada pocs cursos escolars. El fet que a la ciutat d’Igualada no hi hagués molta gent que hagués estudiat a la universitat feia que no hi hagués suficients persones d’Igualada o de la comarca per cobrir les places de llicenciat de les diferents matèries, places que calia que es cobrissin amb persones de fora, també de fora de Catalunya. Sigui com sigui, el cas és que al costat d’un nucli de professors estables, d’Igualada o bé afincats a la ciutat, hi havia una part important de claustre de professors que anava variant any rere any. Això tenia una evident repercussió en la dificultat de creació d’un equip de professorat estable. També és cert que a mesura que anaven passant els anys, el grup de professorat estable es va anar consolidant. Però la discussió hi era de forma recurrent. És bo que hi hagi de manera més o menys constant una renovació del claustre? Jo crec, sempre he cregut, que la clau resideix en poder mantenir un equilibri, que permeti la consolidació d’un equip de professorat, i alhora, una renovació constant, per mantenir unes finestres obertes a noves maneres de fer, a aprendre d’altres experiències i a superar un cert aire de resclosit del grups excessivament tancats en si mateixos.

De fet, si tenim en compte el radar que és l’experiència dels antics alumnes, crec que podem dir, amb la distància del temps i a partir d’un procés maduratiu inherent al fet de fer-se grans, que han valorat en general de manera positiva la diversitat d’orígens del professorat, i la diversitat d’enfocaments vitals davant de les problemàtiques que afloren en el procés educatiu i maduratiu dels alumnes.

Del que sí que sóc conscient, i que valoro com un dels actius de l’institut Pere Vives Vich, és que al costat d’aquesta diversitat del professorat, que crec que és positiva, s’ha mantingut al llarg de la seva ja llarga història el que podríem anomenar l’ànima de l’institut, que és un element intangible, que s’ha anat construint al llarg dels anys, que  s’han trobat les maneres de transmetre, i que per tant s’ha mantingut fins avui. Em refereixo a una certa manera de fer les coses, de concebre la tasca educativa, a uns elements compartits i de consens, en la seva majoria no escrits, però que conformen la vida col·lectiva i una manera de treballar, que no uniformitza, però que dóna una pàtina difícil d’explicar però que és real, que s’ha sabut transmetre d’una generació a una altra entre el professorat, que amara en general l’alumnat al llarg del temps, i que s’ha sabut transmetre i fer-ne partícips als pares i mares.

Aquest element que anomeno ànima, ha persistit en el temps gràcies a la seva capacitat integradora, és a dir, que s’ha mantingut oberta i constant al llarg dels anys; el conjunt de persones que han format l’institut han trobat les maneres gràcies a les quals tothom hi ha pogut participar d’una manera o altra; i s’han trobat els mecanismes per transmetre d’unes generacions a altres aquests elements intangibles, no avaluables però realment existents.

 

3. La diversitat de l’alumnat: un centre al servei de la ciutat i de la comarca

Deixeu-me fer una referència a la meva experiència personal, que té a veure amb algunes de les coses que vull posar de manifest sobre l’institut.

Vaig  anar a parar a Igualada l’any 1976, quan jo tenia 23 anys, provinent de Barcelona. Em van donar una plaça a l’Institut com a professor no numerari (PNN se’n deia en aquell moment). L’any 1977 varem decidir instal·lar-nos-hi, i d’aquesta manera Igualada va deixar de ser per a mi un lloc fugisser on hi havia anat a treballar, i va esdevenir la meva, la nostra ciutat.

Amb anterioritat a l’any 1976, d’Igualada jo en sabia ben poca cosa. Immediatament vaig procurar fer una immersió per la comarca de l’Anoia per conèixer el medi que a partir d’aquell moment seria el meu. Vaig recórrer els pobles de la comarca, em vaig fer soci de diferents entitats de la ciutat, vam iniciar i consolidar un eixam de relacions socials i d’amistats, i em vaig endinsar en el coneixement de la història d’Igualada a través de la  bibliografia local i comarcal.

Però mirant enrere aquell temps, confesso que un dels elements, no l’únic però sí que molt important, que va fer que ens instal·léssim a la nostra ciutat va ser l’acollida que vaig sentir a l’institut per part dels meus companys de claustre, dels alumnes i dels pares i de les mares. I avui constato que la manera com vaig anar coneixent la nostra ciutat d’una manera més profunda i més real va ser sobretot i molt especialment a través del jovent que any rere any, omplia les aules a les quals jo impartia classes de geografia i d’història. Nois i noies de llavors, que avui constitueixen un gruix important de la població de la ciutat d’entre els 30 i els 55 i prop dels 60 anys, que vivien amb admiració però també amb una certa cautela la recuperació de la llibertat, tant en l’àmbit col·lectiu com en el personal i individual. L’institut era un espai de socialització de les tensions pròpies de l’adolescència; era també un marc on hi confluïen filles i fills del que podríem anomenar els grups benestants i dirigents de la ciutat, i joves que provenien de les capes socials més populars d’Igualada i dels municipis de l’entorn immediat i de la comarca; però era també un entorn on s’hi reflectia una esperança col·lectiva com a país: la convicció que érem tots plegats protagonistes del redreçament d’un país malmès per anys de foscor, d’abandó, d’oblit i de repressió. Tots compartíem la sensació que formar-nos era un repte personal i alhora una necessitat que tindria una repercussió positiva per al conjunt, i que era un requeriment col·lectiu indispensable en la reconstrucció anímica, cultural i social del nostre país. Aquest convenciment, i també aquesta vivència, ens va portar a implicar-nos a fons en l’educació i en la gestió de l’institut. També va ser un estímul constant per tal que els alumnes  anessin estudiar a fora, a les universitats del país, a Barcelona principalment, i que tornessin, formats, a la seva ciutat, convertits en ciutadans adults i cultes, que consolidessin el procés de canvi engegat en la seva adolescència.

És evident que l’alumnat ha canviat molt des dels inicis de l’institut, a la dècada dels anys 70 del segle passat, fins avui. De la mateixa manera que ha canviat molt la societat. No té res a veure el context social, polític i cultural del les darreres etapes del franquisme de com és la societat avui. Aquesta transformació molt ràpida però gradual, ha impactat de manera lògica en l’institut. La transformació que va comportar la implantació de l’ensenyament obligatori, a la que ja he fet referència, n’és segurament l’element més important. Al llarg de tota la seva història, l’institut ha estat un centre on hi han conviscut persones, em refereixo a l’alumnat, d’orígens geogràfics i socials molt variat. Aquí s’hi han trobat i hi ha conviscut persones nascudes a la ciutat d’Igualada i a municipis de la comarca. Aquí han omplert les aules alumnes de tots els barris d’Igualada i de les diferents capes socials. Aquesta és una de les característiques d’un centre públic. Un centre educatiu que ha de saber extreure tot el valor educatiu i formatiu d’aquesta diversitat, que s’ha d’allunyar d’una manera radical de la uniformització i del classisme en la composició de l’alumnat.

I un element que vull destacar és que l’institut, en totes les etapes de la seva història, ha sabut crear un clima que ha permès que els alumnes sentissin com a propi el centre. Aquesta és una característica molt important sobretot pensant en l’etapa madurativa, l’adolescència, i en l’edat dels alumnes, una etapa en la que es conforma la seva personalitat en un context de forta tensió amb el seu entorn immediat, tant la família com l’escola. És, sens dubte, una de les claus més importants en la tasca de formació de les persones, i que no tots els centres d’educació secundària aconsegueixen de consolidar.

No voldria deixar d’esmentar un altre component significatiu, que és la importància que va tenir l’existència de la possibilitat de cursar estudis nocturns de batxillerat i COU a Igualada i comarca, precisament a l’institut Pere Vives Vich. Aquesta opció va desaparèixer com a conseqüència de la implantació de l’ESO i del batxillerat actuals. En un moment en què els ensenyaments de formació professional no tenien ni el desenvolupament que posteriorment han assolit i ni el recolzament institucional i social, ja que eren considerats com a una opció de segon nivell en comparació amb el batxillerat, el fet que poguessin estudiar el BUP i el COU persones més grans, que combinaven aquests estudis amb una feina laboral, va representar una vertadera finestra d’oportunitat per a moltes persones d’Igualada i comarca, sense la qual, no haguessin pogut accedir a estudis superiors o a una promoció laboral dins de les seves empreses. Aquesta va ser una oferta molt adequada i que encaixava completament amb el concepte d’ensenyament públic, que oferia unes possibilitats de promoció personal a persones que sense aquesta oportunitat, no haguessin pogut accedir a aquests estudis.

 

4. Els pares i les mares

Sempre he estat convençut que per què un centre educatiu funcioni correctament i pugui desenvolupar la seva funció de la manera més positiva possible, cal preservar una bona relació i un clima d’entesa i de col·laboració entre l’equip docent (el conjunt del professorat) i els pares i mares, sigui a nivell individual (família a família), com a nivell corporatiu (l’associació de mares i pares dels alumnes). Tant és així que crec que no és exagerat considerar com és aquesta relació entre els docents i els pares dels alumnes com un indicador de la qualitat del centre educatiu. És per això que sempre he considerat que una de les tasques prioritàries a les que cal dedicar molts esforços per part de l’equip de mestres, i molt especialment per part dels equips directius d’un centre, és la de crear les condicions ambientals, d’organització i de cultura col·lectiva que permetin preservar i enfortir aquesta bona relació. Val a dir que aquesta no és una qüestió competent tant sols del professorat en un centre educatiu. És evident que no només depèn de l’actuació de l’equip directiu o bé del claustre de professors, sinó que també hi té un paper molt important la capacitat dels pares i mares (de forma organitzada en associació) d’assumir el rol que els pertoca. Una base essencial per a aquesta entesa  de col·laboració mútua és, al meu entendre, l’assumpció per part dels diferents actors, del paper que els hi és propi, no entrant en el terreny dels altres, i partint d’un respecte absolut a les funcions i a les responsabilitats de cadascú.

Aquesta actitud no és exclusiva, evidentment, dels centres escolars, ja que aquesta és l’actitud que hauria de prevaldre en les relacions entre col·lectius diversos que es troben en un moment i en un context determinat i concret per a realitzar una tasca comuna. I és també evident que aquestes actituds d’entesa, d’assumpció de les pròpies responsabilitats i de respecte pel rol que juguen els altres, no són innates, sinó que s’aprenen, que és imprescindible que s’aprenguin al llarg de la vida. I en aquest aprenentatge hi tenen un paper molt important tant els mestres com els pares i mares. Aquesta és una de les tasques que han de portar a terme els centres educatius, i molt especialment els centres públics, que són una escola de formació de persones adultes, de ciutadans amb consciència crítica i responsable envers les tasques comunes de la societat i de la vida col·lectiva.

No m’equivoco si dic que aquesta qualitat forma part de l’institut, i que n’ha format part al llarg d’aquests 50 anys que enguany celebrem; més enllà de la renovació generacional entre l’equip de professors i els equips directius, i també de les diferents juntes que han anat encadenant la història de l’associació de pares i mares del centre. Jo diria que aquest fet entronca d’una manera directa amb allò que he dit sobre l’ànima de l’institut. Aquest ha estat un element fonamental i present sempre al llarg d’aquests 50 anys, més enllà del canvi de contextos socials, polítics i culturals, i més enllà de la renovació constant d’alumnes i per conseqüent de les seves famílies. Aquesta ànima de l’institut, que entre altres elements s’expressa en aquesta cultura d’entesa, de treball en comú i de col·laboració entre mestres i pares i mares és una de les causes que ha permès que l’institut, hagi sabut trobar les maneres concretes de sentir-se lligat i estretament vinculat al seu entorn social, és a dir, a la ciutat d’Igualada i comarca. I aquesta vinculació l’ha sabut mantenir a través d’uns anys en què la societat en general ha sofert unes transformacions radicals. Aquesta capacitat s’ha manifestat de diferents maneres al llarg d’aquests anys, i ha estat clau per haver sabut mantenir aquesta adaptabilitat. D’aquesta manera, l’institut ha sabut assumir una responsabilitat que ha de ser inherent a tot centre educatiu públic, que és el fet d’estar al servei de la comunitat en la que està inserit, a través dels seus alumnes i de les famílies que hi han confiat l’educació de llurs fills i filles.

Sens dubte a aquest fet hi ha contribuït en gran mesura el fet que molts dels pares del alumnes han estat ells mateixos alumnes de l’institut, creant-se una cadena de transmissió entre les diferents generacions que han format l’institut, i reforçant entre elles uns vincles afectius, i per tant intangibles, que no han fet més que reforçar aquest element que anomeno ànima de l’institut.

 

Una consideració final

Un referent de l’ensenyament públic a Igualada i comarca

L’Institut Pere Vives Vich, amb la seva inauguració l’any 1969, va cobrir un buit en l’ensenyament secundari públic a Igualada i a la comarca. És evident que aquest buit no tenia res a veure amb motivacions educatives, i que només el podem entendre com a conseqüència de la naturalesa del règim polític franquista imperant en l’època i també com a resultat d’un teixit d’interessos a la ciutat, que van allargar aquesta situació d’enorme buit fins l’any 1969. No m’hi referiré amb més detall, i en tot cas, em remeto a la molt interessant conferència que va donar l’Anna Vaqués al saló de sessions  de l’ajuntament a l’agost de 1994, sobre l’evolució de l’ensenyament secundari a Igualada, que ja he esmentat al començament d’aquestes paraules meves.

L’institut va néixer en un context determinat (final dels anys 60), i aquest context va influir molt en les seves primeres passes. Va començar amb pocs alumnes, com a centre nou, i condicionat pel fet que en aquell moment moltes persones no tenien accés a l’ensenyament secundari. Seguint les directrius del moment, les classes no eren mixtes, tot i que aquest situació no va durar molt de temps.

La dècada dels anys 70 va marcar el creixement de l’institut, i el progressiu arrelament a la ciutat i a la comarca. Dos fets, entre molts d’altres, crec que van marcar l’evolució del centre, i que alhora van estimular una profunda transformació de l’ensenyament a tot el país: la progressiva extensió de la Llei General d’Educació, i la fi del franquisme i l’inici del procés de la transició política, que en poc temps, i no sense dificultats, va comportar l’assentament de la democràcia a Catalunya i a Espanya.

La Llei General d’Educació, tot i ser una llei franquista (promulgada l’any 1968), va suposar un important impuls a l’educació, amb la implantació de l’ensenyament obligatori fins als 14 anys, la famosa EGB, va comportar un ingent pla de noves construccions de centres escolars (les escoles P. Ramon Castelltort i Gabriel Castellà, a Igualada, corresponen  a aquesta època, així com molts altres centres escolars dels municipis del voltant (el Garcia Lorca a Santa Margarida de Montbui, i el Joan Maragall, a Vilanova del Camí, per citar-ne només dos exemples) entre d’altres, i també va suposar un important innovació en els plans educatius i en la didàctica. La inauguració de l’institut Pere Vives Vich es dóna en aquest context de canvi general en l’educació del país.

L’adveniment de la democràcia, a Catalunya i a la resta de l’estat espanyol, va comportar una important lluita i reivindicació socials per un ensenyament públic de qualitat, arrelat a la cultura del país, i amb una important inquietud al voltant de la renovació pedagògica. És en aquest moment quan l’escola pública va deixar de ser considerada com l’escola franquista, com un aparell del règim anterior, i s’hi dóna una important transformació. Aquest procés va comportar l’entrada massiva de nous ensenyants, que van anar engruixint uns claustres que anaven augmentant a mesura que les necessitats de places educatives creixien de forma exponencial, ensenyants amb noves inquietuds professionals i amb una formació inicial en profunda transformació i millora; també va comportar l’accés a les escoles de sectors socials molt més diversos i populars, com a conseqüència de la progressiva implantació de la obligatorietat de l’ensenyament; i a Catalunya, aquesta transformació va anar acompanyada d’una progressiva catalanització de l’escola, procés que va començar amb importants dificultats, però que des del moment en què es van transferir les competències d’ensenyament a la Generalitat es va accelerar ràpidament.

Aquest és el context en què l’Institut Pere Vives Vich va viure els seus primers 15 o 20 anys. Un període de creixement, de millora de la seva qualitat, de catalanització, de consolidació com a centre i d’una progressiva vinculació amb la ciutat i amb la comarca. De tal manera que l’institut, en pocs anys, es va convertir en un referent de l’ensenyament secundari públic a Igualada i comarca. Els darrers 25 o 30 anys han estat anys d’ampliació i de diversificació de l’ensenyament secundari públic, amb l’aparició de nous instituts, així com de consolidació i millora de l’oferta educativa. En aquest sentit, alguns dels nous centres d’ensenyament secundari que han aparegut tant a Igualada com a la comarca s’han nodrit en alguna mesura de professors que han exercit de mestres al nostre institut, però molt especialment, de nous ensenyants, joves, que van estudiar el BUP i el COU primer, i posteriorment l’ESO i el batxillerat a l’Institut Pere Vives Vich. És el cas dels instituts Joan Mercader i Badia i Margarit, així com el del Pla de les Moreres o el de Montbui, per citar només les més propers. L’institut Milà i Fontanals, d’Igualada, que es va crear amb posterioritat a l’Institut Pere Vives Vich, té un altre procés de creixement, fruit de la dualitat del nostre sistema educatiu, que ha separat de forma permanent la Formació Professional del que seria el Batxillerat, separació que persisteix encara avui.

La mateixa existència de l’institut Pere Vives Vich i aquests 50 anys de la seva història, juntament amb tots els altres centres públics d’ensenyament secundari, han estat un factor molt important de millora de la ciutat d’Igualada i de la comarca, del creixement del nivell formatiu de la seva població, i de l’accés de moltes igualadins i igualadines, així com d’anoiencs i anoienques als estudis mitjos i superiors. Només cal esperar, i estic segur que així serà, que l’empenta i l’esforç que hi han esmerçat totes les diferents persones i col·lectius que han intervingut en aquesta  trajectòria continuï i s’amplifiqui en els propers 50 anys.

Moltes gràcies

 

Xavier Badia i Cardús